| Noche para olvidar en el templo copernicano. Esta mañana hay Retazos en ftw. Siguiente retazo: #037 Lisboa Anterior retazo: #035 Los veinte |
#036Copérnico
Bon dia a tothom. Tot el que ha passat fins fa només uns moments és tan fort i tan heavy que només puc escriure-ho en català perquè, sinceritat davant tot, és l'única forma de dir-ho: o això, o xapar el blog un altre dia d'altre mes. I no toca. Mentiria si digués que no ha estat una bona nit. Això és mentir, i jo mai menteixo. Ha estat una bona nit. Però com totes. I punt. Tot el que havia de tenir d'especial s'ha anat a la merda per molts motius entre els quals crec que, per un cop, no estic ni jo ni la meva actitud. Aquesta nit els fantasmes dels pedos no apareixen, perquè no existeixen.
Jo, anomenat per mi mateix com a adalid del canvi he d'acceptar que tot ha canviat. Massa en poc temps. He canviat jo i la meva forma de veure la vida, precisament el canvi va començar a la mateixa hora en el mateix lloc però un any abans.
I em trobo amb una situació peculiar en la qual no sé què fer, què dir, què patir, què sentir ni què dir a la meva consciència per no fer-la esclatar. Els que deien fa només un any i mig que "no podían con tanto sube y baja" són els que ara per ara pugen i baixen i ens fan pujar i baixar a la resta. Prou. M'avorreixo a mi mateix (i mira que això és difícil) de ratllar-me del mateix. Canvien les situacions, sí, però no canvien els problemes.
Tirar per terra una amistat és complicat. Massa per arriscar-se a fer-ho. I és per això perquè tots tres érem, allà, perdent el temps. Perquè no hem fet més que perdre el temps. Mirant el Whats, escrivint 55 missatges (alguns amb resposta, uns altres sense) i ballant cada tres o quatre cançons. Fins i tot els Snapchats, que acostumen a ser el nostre aparador han estat depriments.
No vull ser catastrofista, no tot ha anat de cul. Mentida. Hi han hagut moments brillants. Moments èpics, tant èpics que potser això tira de la nit cap amunt. Moments que setmanes darrere no s'imaginaven sense pensar en conseqüències. Ho he petat. He fet el que millor sé fer (perdre la vergonya) amb les úniques persones amb qui em faltava perdre-la. I el degoteig de moments ens deixa records que, a partir d'ara, tenyiran cançons. Sorry ha quedat marcada, de mort. Va quedar ja marcada la nit de Cap d'Any i avui ha tornat a passar. I no només Sorry.
Tot plegat tenia un ambient força carregat d'una atmosfera de pensaments negatius que tots hem intentat amagar: què estem fent? (torna el davantal a aparèixer). Era com ser amb desconeguts, era una sensació molt fastigosa. Massa per ser veritat. Al llarg de la nit m'he preguntat almenys cinc cops què feia. No per ells, ni per mi: per les nostres vides. Érem tres, cadascú amb la seva vida feta i amb un secret: aquestes vides no tenen cap connexió. I aquesta és la clau.
Avui hi havia sentiments. Forts. Molt forts. Sentiments reprimits durant molt de temps per eleccions absurdes i errors subsanats (crec). Els sentiments de fer, per fi, algo que no hauria d'haver passat avui per primer cop. Però els sentiments també implicaven moltes coses dolentes: coses internes, coses amagades, fantasmas.
Per què avui sí i dissabte no? Per què? Jo sé per què. I només jo. Perquè ningú no entén com és possible que no em molesti que em facin servir i hores després presumeixen d'altres. Pues no. No em molesta. Potser em molesta (o em fa pensar, millor dit) més tot el que ha passat avui pel simple fet que avui hi havia sentiments. No és el mateix tractar a algú com si fos el teu follamic que com a un amic. Follamic, amb prefix. Dissabte érem follamics. I a no ser que siguis Laura, a un follamic no li agafes estima. Mai. Això ja comença a ratllar. Ratlla tant que comença a ratllar que ratlli. I no puc més. Tot i que...
Puc. I clar que puc. Però no amb tu. No amb ell. No amb un tipus de vida en el que no em sento còmode. No puc més. No puc més. I com deia aquell: "I de tant que no puc més, penso que avui fa un bon dia, i que potser demà serà millor, i penso que un dia més, potser sí que valdrà la pena". I com també deia aquell mateix: "Són les vuit i (cinquanta)quatre minuts, benvinguts al (meu) món".
Jo, anomenat per mi mateix com a adalid del canvi he d'acceptar que tot ha canviat. Massa en poc temps. He canviat jo i la meva forma de veure la vida, precisament el canvi va començar a la mateixa hora en el mateix lloc però un any abans.
I em trobo amb una situació peculiar en la qual no sé què fer, què dir, què patir, què sentir ni què dir a la meva consciència per no fer-la esclatar. Els que deien fa només un any i mig que "no podían con tanto sube y baja" són els que ara per ara pugen i baixen i ens fan pujar i baixar a la resta. Prou. M'avorreixo a mi mateix (i mira que això és difícil) de ratllar-me del mateix. Canvien les situacions, sí, però no canvien els problemes.
Tirar per terra una amistat és complicat. Massa per arriscar-se a fer-ho. I és per això perquè tots tres érem, allà, perdent el temps. Perquè no hem fet més que perdre el temps. Mirant el Whats, escrivint 55 missatges (alguns amb resposta, uns altres sense) i ballant cada tres o quatre cançons. Fins i tot els Snapchats, que acostumen a ser el nostre aparador han estat depriments.
No vull ser catastrofista, no tot ha anat de cul. Mentida. Hi han hagut moments brillants. Moments èpics, tant èpics que potser això tira de la nit cap amunt. Moments que setmanes darrere no s'imaginaven sense pensar en conseqüències. Ho he petat. He fet el que millor sé fer (perdre la vergonya) amb les úniques persones amb qui em faltava perdre-la. I el degoteig de moments ens deixa records que, a partir d'ara, tenyiran cançons. Sorry ha quedat marcada, de mort. Va quedar ja marcada la nit de Cap d'Any i avui ha tornat a passar. I no només Sorry.
Tot plegat tenia un ambient força carregat d'una atmosfera de pensaments negatius que tots hem intentat amagar: què estem fent? (torna el davantal a aparèixer). Era com ser amb desconeguts, era una sensació molt fastigosa. Massa per ser veritat. Al llarg de la nit m'he preguntat almenys cinc cops què feia. No per ells, ni per mi: per les nostres vides. Érem tres, cadascú amb la seva vida feta i amb un secret: aquestes vides no tenen cap connexió. I aquesta és la clau.
Avui hi havia sentiments. Forts. Molt forts. Sentiments reprimits durant molt de temps per eleccions absurdes i errors subsanats (crec). Els sentiments de fer, per fi, algo que no hauria d'haver passat avui per primer cop. Però els sentiments també implicaven moltes coses dolentes: coses internes, coses amagades, fantasmas.
Per què avui sí i dissabte no? Per què? Jo sé per què. I només jo. Perquè ningú no entén com és possible que no em molesti que em facin servir i hores després presumeixen d'altres. Pues no. No em molesta. Potser em molesta (o em fa pensar, millor dit) més tot el que ha passat avui pel simple fet que avui hi havia sentiments. No és el mateix tractar a algú com si fos el teu follamic que com a un amic. Follamic, amb prefix. Dissabte érem follamics. I a no ser que siguis Laura, a un follamic no li agafes estima. Mai. Això ja comença a ratllar. Ratlla tant que comença a ratllar que ratlli. I no puc més. Tot i que...
Puc. I clar que puc. Però no amb tu. No amb ell. No amb un tipus de vida en el que no em sento còmode. No puc més. No puc més. I com deia aquell: "I de tant que no puc més, penso que avui fa un bon dia, i que potser demà serà millor, i penso que un dia més, potser sí que valdrà la pena". I com també deia aquell mateix: "Són les vuit i (cinquanta)quatre minuts, benvinguts al (meu) món".
