| Por primera vez me hago una foto con alguien a quién shippeo, con alguien de quién soy fan. Por primera vez mojabragueo y, por primera vez, estoy ahí, en la puerta de la radio. Esta noche hay Retazos en ftw. Siguiente retazo: #049 Coimbra - Porto Anterior retazo: #047 Fiestas de Alcorcón |
#048 Els 40
Molt bona vesprada a tothom. El temps s'ha aturat a les dues hores quaranta sis minuts i trenta nou segons. El temps i el món s'han aturat per veure un moment de… il.lusió? No ho sé. Ha estat el moment clau d'un dia clau: dos de novembre del dos mil setze.
Potser tots ens imaginem alguna vegada com és nuestra primera vez, com és el primer cop que es compleixen els nostres somnis o com és el primer cop que som (per uns segons) famosos. És cert que jo no m'havia imaginat com seria el moment sino el desprès. Somiar coses que mai es compliran. Cal fer-ho.
Sabeu? Ha estat un moment de pànic. No sé què he dit, no sé què he fet. Tot just quan començava a preguntar-me què faig amb la meva vida i per què estic rodejat de nens i nenes que criden i demanen una abraçada a un desconegut amb qui han empatitzat, un "hola" m'ha tret dels meus pensaments. No sé si he dit qualsevol so intel.ligible com a resposta. No ho sé.
"Mejor para allá, que la luz viene de allí". Flipant-ho i obviant tots els crits que ens envoltaven, el meu cutisme ha petat. Estic morint a poc a poc. Quan desperto del somni, veig que un paio que no em coneix de res ha agafat el meu mòbil, ha obert la càmera i s'està fent una selfi amb mi. Perquè jo, suposo, s'ho he demanat. I dic suposo perquè ara mateix no sé si tan sols he parlat algo.
Giro el meu cap perque em retornin el meu mòbil i forçar un somriure que ara mateix ni m'en surt. I torno a cagar-la perquè encara no m'el retornaran. Hem de fer una altra foto per si ha sortit movida. Faig una cara que no sé quina es perquè no, no puc mirar cap amunt perquè oh, problema, sóc més alt sempre. Merda.
"¡Gracias!"— em diu amb un somriure que fa por tenint en compte que hi havien deu persones abans de mi demanant-li abraçades i petons i fotos extravagants. No sé encara què he dit. Em retorna el meu mòbil, el bloquejo, faig mitja volta i només puc dir-li a la Ainhoa "callejón a la izquierda y ahora hablamos". No sé què ha passat encara. No entenc perquè una persona que està patint l'atac del fandom femení li dona les gràcies a un paio que, a sobre, no l'hi ha dit res del shock.
I, amb tres fotos mítiques al meu mòbil, agafo la Travesía del Horno de la Mata i agafo aire, miro al cel i, com ahir al vespre, començo a prendre conciència d'allò que acabo de viure. Miro les fotos (que en el moment em van semblar horribles) i ara ja no m'hi veig tan malament. I somric. Perquè, un altre cop, ho he tornat a fer. I, com a Villanueva, arribo x i surt 2x.
Potser tots ens imaginem alguna vegada com és nuestra primera vez, com és el primer cop que es compleixen els nostres somnis o com és el primer cop que som (per uns segons) famosos. És cert que jo no m'havia imaginat com seria el moment sino el desprès. Somiar coses que mai es compliran. Cal fer-ho.
Sabeu? Ha estat un moment de pànic. No sé què he dit, no sé què he fet. Tot just quan començava a preguntar-me què faig amb la meva vida i per què estic rodejat de nens i nenes que criden i demanen una abraçada a un desconegut amb qui han empatitzat, un "hola" m'ha tret dels meus pensaments. No sé si he dit qualsevol so intel.ligible com a resposta. No ho sé.
"Mejor para allá, que la luz viene de allí". Flipant-ho i obviant tots els crits que ens envoltaven, el meu cutisme ha petat. Estic morint a poc a poc. Quan desperto del somni, veig que un paio que no em coneix de res ha agafat el meu mòbil, ha obert la càmera i s'està fent una selfi amb mi. Perquè jo, suposo, s'ho he demanat. I dic suposo perquè ara mateix no sé si tan sols he parlat algo.
Giro el meu cap perque em retornin el meu mòbil i forçar un somriure que ara mateix ni m'en surt. I torno a cagar-la perquè encara no m'el retornaran. Hem de fer una altra foto per si ha sortit movida. Faig una cara que no sé quina es perquè no, no puc mirar cap amunt perquè oh, problema, sóc més alt sempre. Merda.
"¡Gracias!"— em diu amb un somriure que fa por tenint en compte que hi havien deu persones abans de mi demanant-li abraçades i petons i fotos extravagants. No sé encara què he dit. Em retorna el meu mòbil, el bloquejo, faig mitja volta i només puc dir-li a la Ainhoa "callejón a la izquierda y ahora hablamos". No sé què ha passat encara. No entenc perquè una persona que està patint l'atac del fandom femení li dona les gràcies a un paio que, a sobre, no l'hi ha dit res del shock.
I, amb tres fotos mítiques al meu mòbil, agafo la Travesía del Horno de la Mata i agafo aire, miro al cel i, com ahir al vespre, començo a prendre conciència d'allò que acabo de viure. Miro les fotos (que en el moment em van semblar horribles) i ara ja no m'hi veig tan malament. I somric. Perquè, un altre cop, ho he tornat a fer. I, com a Villanueva, arribo x i surt 2x.
