| En un solo día me he despertado, me he ido a Móstoles, después a Fuenlabrada, después a Aranjuez, he pasado por Seseña, he comido en el Retiro, he ido a clase, me he enamorado, he ido de compras por la Gran Vía y he acabado cenando en Alto. ¿Es posible? Claro. Y sin ningún tipo de retraso de Cercanías, eh. Debe de ser porque soy yo... ¿Y cuántas veces me he enamorado...? Pues bastantes. Creía que después de lo de MetroSur no habría nada nuevo, hasta que ha llegado alguien que ha terminado de hacer que todo fuese 2012. Porque era La Clon de mi pasado. Y he tardado en asumirlo, pero saliendo del Pull de Gran Vía lo he dicho, y ciertamente ha sido así: Joder, es que encima me ha molado. A ritmo de Yellow Claw, esta noche hay entrada en ftw. |
➀
Molt bona nit a tothom. Ja tocava escriure una entradeta en català. Crec que no faig una entrada en català des del març del 2016 (l'última nit a Copérnico) i la veritat és que amb la situació que estem patint és quasi justícia fer-ho així. Aquest dijous ha estat tan difícil que haig de fer-la en català.
Sobre el tema de Catalunya pròpiament no puc dir res més que no s'hagi dit ja, per mi o per tota la gent que pensa com jo. El pitjor d'aquesta situació és l'autocensura que s'ha imposat a les xarxes socials. No sé en quin moment ens hem donat a nosaltres mateixos la capacitat d'autoanomenar-nos feixistes, republicans, independentistes, espanyolistes, nazis, etc.
La falta de diàleg és tant... estic decebut. I feia molt de temps que no em trobava així. Decebut perquè mai hauria pensat que veuríem violència. Violència. 2017, eh. Una violència desproporcionada, sí, però contra persones que (no hem d'oblidar-ho) han incomplit les lleis. Unes lleis que per una gran part de la població no representen el sentir popular, sí. Unes lleis que, però, podem canviar-se amb majories parlamentàries que s'haurien pogut donar. I ningú dels partits que ara defensa aquest referèndum va donar el suport necessari.
La incapacitat dels representants del poble em fa fàstic. Ni per un costat ni per l'altre. Uns fan el joc d'interpretar les lleis com volen i uns altres fan el joc de dir una cosa un dia i fer la contrària al dia següent. Aquí no fa res ningú i sembla que a ningú demanem responsabilitats. Bueno, sí, es demanen a Europa. Já. Europa. Com si Europa pogués ficar la mà aquí. Que vagi amb compte Europa, que comença Catalunya, continua Occitània, segueix Baviera i vés a saber qui més. Joc de cecs amb un futur incert. La batalla, crec, l'hem perduda tots.
Us recordeu de la gran Até que a vida nos separe? La mítica Raquel deia en un fragment una frase que jo crec que defineix perfectament el divendres. Després d'haver viscut un gran dijous, amb uns plans i unes merdes que jo ja al·lucino; ara arriba el divendres i adéu.
De seguida vaig amb això, abans però, amb Strangers in the night sonant a l'aleatori, una persona desconeguda ja per mi que avui torna a la meva vida. Tot molt antic, la veritat. Ana em va deixar un llibre - adaptació d'un monòleg de la Pamela Palenciano. Un llibre que es llegeix (literal) en un viatge Aranjuez-Atocha de la C-3 i que parla d'una relació tòxica: la relació de la Pamela amb el seu primer xicot. I així he començat el dia: identificant coses que he fet (i que encara continuen escrites en aquest blog) amb les actituds masclistes que dins del llibre quedaven reflectides. El silenci. Els putos silencis. Els "¿qué te pasa? nada". PAM.
Sí. Tots hem comès errors. Per això he ressaltat dos paràgrafs del llibre: un sobre les etiquetes de les relacions i la forma de viure la sexualitat de cadascú i un altre sobre que follar abans no és follar millor i que l'edat a la qual follis per primer cop no defineix la teva masculinitat i/o feminitat. Primer i tercer, vaja.
Tot i no hi estar d'acord amb tot, ha estat una lectura molt enriquidora i moment clau d'un matí que es podria resumir amb el següent diàleg:
-Hola, ¿quedamos para comer?
+Vale, perfecto. ¿A qué hora?
-Salgo ya, pero… ¿tú dónde estás?
+En un tren en algún punto de la Comunidad de Madrid… Ah, no, no, espera… Toledo. Pone Toledo. Ah, ¡una estación! Seseña. Es Seseña. Estoy en Seseña
I després, la lectura. Abans del viatge a Seseña, però, un parell de vídeos del Castellblanc (sense LL, segons sembla) i del seu ex-no ex-vés a saber què amb una iniciativa súper bonica, sí. Típic vídeo d'ex que comenten primer de tot la seva relació que ja ens la sabem de puta memòria perquè cada dues setmanes fan un vídeo parlant d'una relació que diuen que va terminar el 2015. Pues vaya.
I juro que cada vegada que diuen "es que éramos como novios pero sin serlo" juro que ploro. És com una batida al meu cor que em fa tremolar amb una sensació de fredor de baix a dalt no recomanable. Sí. Com heu pogut veure, tot avui sembla fet per recordar-me a una persona.
Sí. Inclós el puto clon que ha aparegut amb aires de diva a dos de cinc per acabar de tocar-me els nassos avui. Era com una versió actual d'algú antic. És com… tornar a tenir el flechazo. I no parlo d'amor. Parlo de records, parlo de sensacions. Parlo de tot. Com podria una persona fer-me recordar tant a una altra?
És que no podia deixar de mirar. Perquè era com reconèixer algo familiar dins d'algo estrany. I, per què no dir-ho? Molt bé. Qualitat. Molt bé. Ja sabeu de què parlo. I amb un caràcter fatxenda que… una bona hòstia a temps. I aquí estic jo, a dos quarts de quatre de la matinada, recordant a un paio que m'ha recordat a la relació més tòxica que he tingut i que, a sobre, complia amb els paràmetres de relació masclista. Perfecte, oiga.
"A lo mejor es una segunda aventura", m'ha dit la Laura aquesta nit. Desgraciadament, hi ha hagut una primera i desgraciadament hi ha hagut una primera (per molt que alguns diguin que no) per allò que ja he definit abans de primer i tercer. No dic res al respecte perquè, de debò, estic parlant d'un cas que mai m'havia passat. Tinc totes les seves cares encara al meu cap. Era absolutament hipersemblant. Quin por, tu, que ha deixat Móstoles per venir amb mi.
Tres coses a dir més abans de posar punt final a aquestes dues entrades especials.
1- Destaco la satisfacció que tinc al meu interior quan m'adono que una persona que és molt reservada obre els seus sentiments amb mi. Valoro molt la situació que he viscut en les darreres hores.
2- Dues vegades m'he fet avui el 119 i dues vegades he passat per ZAIDA-FRAGATA, el centre del barri. El 119 és, i coincidim molta gent, un dels millors recorreguts d'autobús que hi ha a Madrid.
3- Acaba de sonar Yellow Claw, avui entre riures i tal, PAM. És l'entrada dels PAM. És que PAM. Passeu-ho bé avui. Resentit.
Quatre de la matinada. Tinc classe en cinc hores. Ja és divendres. Avui faré dues coses que no vull fer. I les faré perquè em sento obligat com a persona que ha sigut acompanyada a millars de merdes. Coses que jo, personalment, no tinc per què fer. I oh, sorpresa, a les dues tenim al mateix protagonista. Us recordeu que al principi de l'entrada he parlat algo d'una frase d'una peli. La frase era "e pra ti é Déus no céu e Artur na terra". Artur no es diu, i portuguès tampoc sembla. L'enemic a casa.
Sobre el tema de Catalunya pròpiament no puc dir res més que no s'hagi dit ja, per mi o per tota la gent que pensa com jo. El pitjor d'aquesta situació és l'autocensura que s'ha imposat a les xarxes socials. No sé en quin moment ens hem donat a nosaltres mateixos la capacitat d'autoanomenar-nos feixistes, republicans, independentistes, espanyolistes, nazis, etc.
La falta de diàleg és tant... estic decebut. I feia molt de temps que no em trobava així. Decebut perquè mai hauria pensat que veuríem violència. Violència. 2017, eh. Una violència desproporcionada, sí, però contra persones que (no hem d'oblidar-ho) han incomplit les lleis. Unes lleis que per una gran part de la població no representen el sentir popular, sí. Unes lleis que, però, podem canviar-se amb majories parlamentàries que s'haurien pogut donar. I ningú dels partits que ara defensa aquest referèndum va donar el suport necessari.
La incapacitat dels representants del poble em fa fàstic. Ni per un costat ni per l'altre. Uns fan el joc d'interpretar les lleis com volen i uns altres fan el joc de dir una cosa un dia i fer la contrària al dia següent. Aquí no fa res ningú i sembla que a ningú demanem responsabilitats. Bueno, sí, es demanen a Europa. Já. Europa. Com si Europa pogués ficar la mà aquí. Que vagi amb compte Europa, que comença Catalunya, continua Occitània, segueix Baviera i vés a saber qui més. Joc de cecs amb un futur incert. La batalla, crec, l'hem perduda tots.
➁
Us recordeu de la gran Até que a vida nos separe? La mítica Raquel deia en un fragment una frase que jo crec que defineix perfectament el divendres. Després d'haver viscut un gran dijous, amb uns plans i unes merdes que jo ja al·lucino; ara arriba el divendres i adéu.
De seguida vaig amb això, abans però, amb Strangers in the night sonant a l'aleatori, una persona desconeguda ja per mi que avui torna a la meva vida. Tot molt antic, la veritat. Ana em va deixar un llibre - adaptació d'un monòleg de la Pamela Palenciano. Un llibre que es llegeix (literal) en un viatge Aranjuez-Atocha de la C-3 i que parla d'una relació tòxica: la relació de la Pamela amb el seu primer xicot. I així he començat el dia: identificant coses que he fet (i que encara continuen escrites en aquest blog) amb les actituds masclistes que dins del llibre quedaven reflectides. El silenci. Els putos silencis. Els "¿qué te pasa? nada". PAM.
Sí. Tots hem comès errors. Per això he ressaltat dos paràgrafs del llibre: un sobre les etiquetes de les relacions i la forma de viure la sexualitat de cadascú i un altre sobre que follar abans no és follar millor i que l'edat a la qual follis per primer cop no defineix la teva masculinitat i/o feminitat. Primer i tercer, vaja.
Tot i no hi estar d'acord amb tot, ha estat una lectura molt enriquidora i moment clau d'un matí que es podria resumir amb el següent diàleg:
-Hola, ¿quedamos para comer?
+Vale, perfecto. ¿A qué hora?
-Salgo ya, pero… ¿tú dónde estás?
+En un tren en algún punto de la Comunidad de Madrid… Ah, no, no, espera… Toledo. Pone Toledo. Ah, ¡una estación! Seseña. Es Seseña. Estoy en Seseña
I després, la lectura. Abans del viatge a Seseña, però, un parell de vídeos del Castellblanc (sense LL, segons sembla) i del seu ex-no ex-vés a saber què amb una iniciativa súper bonica, sí. Típic vídeo d'ex que comenten primer de tot la seva relació que ja ens la sabem de puta memòria perquè cada dues setmanes fan un vídeo parlant d'una relació que diuen que va terminar el 2015. Pues vaya.
I juro que cada vegada que diuen "es que éramos como novios pero sin serlo" juro que ploro. És com una batida al meu cor que em fa tremolar amb una sensació de fredor de baix a dalt no recomanable. Sí. Com heu pogut veure, tot avui sembla fet per recordar-me a una persona.
Sí. Inclós el puto clon que ha aparegut amb aires de diva a dos de cinc per acabar de tocar-me els nassos avui. Era com una versió actual d'algú antic. És com… tornar a tenir el flechazo. I no parlo d'amor. Parlo de records, parlo de sensacions. Parlo de tot. Com podria una persona fer-me recordar tant a una altra?
És que no podia deixar de mirar. Perquè era com reconèixer algo familiar dins d'algo estrany. I, per què no dir-ho? Molt bé. Qualitat. Molt bé. Ja sabeu de què parlo. I amb un caràcter fatxenda que… una bona hòstia a temps. I aquí estic jo, a dos quarts de quatre de la matinada, recordant a un paio que m'ha recordat a la relació més tòxica que he tingut i que, a sobre, complia amb els paràmetres de relació masclista. Perfecte, oiga.
"A lo mejor es una segunda aventura", m'ha dit la Laura aquesta nit. Desgraciadament, hi ha hagut una primera i desgraciadament hi ha hagut una primera (per molt que alguns diguin que no) per allò que ja he definit abans de primer i tercer. No dic res al respecte perquè, de debò, estic parlant d'un cas que mai m'havia passat. Tinc totes les seves cares encara al meu cap. Era absolutament hipersemblant. Quin por, tu, que ha deixat Móstoles per venir amb mi.
Tres coses a dir més abans de posar punt final a aquestes dues entrades especials.
1- Destaco la satisfacció que tinc al meu interior quan m'adono que una persona que és molt reservada obre els seus sentiments amb mi. Valoro molt la situació que he viscut en les darreres hores.
2- Dues vegades m'he fet avui el 119 i dues vegades he passat per ZAIDA-FRAGATA, el centre del barri. El 119 és, i coincidim molta gent, un dels millors recorreguts d'autobús que hi ha a Madrid.
3- Acaba de sonar Yellow Claw, avui entre riures i tal, PAM. És l'entrada dels PAM. És que PAM. Passeu-ho bé avui. Resentit.
Quatre de la matinada. Tinc classe en cinc hores. Ja és divendres. Avui faré dues coses que no vull fer. I les faré perquè em sento obligat com a persona que ha sigut acompanyada a millars de merdes. Coses que jo, personalment, no tinc per què fer. I oh, sorpresa, a les dues tenim al mateix protagonista. Us recordeu que al principi de l'entrada he parlat algo d'una frase d'una peli. La frase era "e pra ti é Déus no céu e Artur na terra". Artur no es diu, i portuguès tampoc sembla. L'enemic a casa.
| Siguiente entrada: El Retazos de San Bartolomé. Anterior entrada: "Neolescencia", crónica del primer día de clase. |
