| Ha vuelto Mati, y eso siempre es de celebrar. Entrada con un componente copernicano tremendo, y en catalán, como siempre. Esta noche, hay entrada en ftw. |
Bona tarda a tothom. Veig la foto. Una altra vegada més. Encara no m'ho crec. La meravellosíssima Queima das Fitas ha donat el tret de sortida a un dia que quedarà marcat al calendari dels records frikis. Descobriments, captures, retrobaments. Una tarda intensa, agitada, prop del clímax informatiu... no en semblava 2016.
1- Horrible. És horrible. Ho he tornat a mirar. Crec que és la sisena vegada que ho veig. Segueixo sense entendre què ha pogut passar. Això no és el deliciós manjar que jo tant aspirava assaborir. Val que he canviat jo, que el meu prisma de veure-ho ha canviat molt, però... és que és horrible. Se'ns en va. Preparin el desfibril·lador, que se'ns en va.
En un intent desesperat de buscar-li un per què a tantes i tantes incògnites, em vaig acabar decantant (i acabo de tenir un déjà vu) per pensar que m'atreia el risc. M'atreia lo prohibit. M'atreia l'inaccessible. Perquè durant molt temps tot va ser inaccessible. Hi havia coses que, per unes coses o per unes altres, passaven 365 dies de l'any (incloses ones de calor) amagades. Si jo les treia a la llum, era per menjar-me-les. Tal qual. Em costava molt treure-les, sí. I em va estar costant tota una vida. Però quan sortien a la llum les sentia meves. Era l'únic que tenia accés a allò que, ¡ojo! era un tresor. L'era. Cura, meticulosament preparat, just en proporció, deliciós en sabor...
Ara les coses han canviat. Per primera vegada (tercera per a mi) tinc a veure com el que a mi em costava crits, sang, suor i mai llàgrimes surt a la llum ara amb total parsimònia. I, a sobre, ja no és el que era. És com un arbre de fulla caduca a l'hivern. Veus que falta alguna cosa. Que falten cures. Que falta algú que estigui perfectament capacitat per podar les branques velles. Ai. Quina pena. Quina deixadesa. Vaig tocar el cel, per descomptat, i ningú més podrà dir el mateix. Anys de llàgrimes alienes van valer la pena. La meva missió aquí ha acabat. I sí, el treball està fet.
2- Tres de la tarda en rigorós ordre invers. Set, set i mitja i nou i mitja. Les seves xarxes socials. Descobriments. Captures. Ai. Sempre que trobo alguna cosa així m'adono de lo fràgils que som: la nostra empremta digital a les xarxes socials està tan descontrolada, que és impossible (i insisteixo, impossible) controlar el que circula sobre nosaltres. Fins al punt de poder-ho trobar tot sabent buscar bé. Molt bé.
Una mirada es creua amb els meus ulls de nervis abans d'un examen. Es dóna la volta. Torna a mirar. Sap qui sóc. M'idolatra, creu que encara que repeteixi trec deus i sóc intel·ligent. Riu molt, amb carisma. És curiós. Em recorda a algú...
3- Trobo molt a faltar a algú que (per enllaçar tota l'entrada) el que tenia, ho tenia bé. I tampoc ho ensenyava, entesos, però a veure... si ho feia estava cuidat i perfecte. Els que no entenguin la revolada d'avui són idiotes. En aquesta vida...
Trobo a faltar moltes coses: cantar, ballar, tontear al cap i a la fi. Mai he tornat a trobar a ningú que em tregui els somriures més sincers de la meva vida. De debò us ho dic. Mira que ens vèiem poc per al meu gust, però tela. En aquest blog fa molt que no s'escriuen entrades monogràfiques i... jo. Porto massa sense pillar-me. Estic començant a replantejar-me la meva asexualitat. Oh, ¡vaya! Tant en comú que espanta.
4- Com a resum de la setmana podem dir que m'han enxampat. Sí. Amb el carret del gelat. No diré ni qui ni quin lloc que no és alguna cosa que interessi, però la frase "així que aquesta és la teva estratègia, portar a les teves preses a la teva habitació?" passa a la puta història. El retorn de Mati. Un me matas, jo. El matí del florecer de la primavera. Que tinguin raó els ignorants!
La veritat és que no entenc molt bé la meva vida. Sí. Sincerament ho dic. És que, a veure, no és possible que tingui durant molt messos ganes de fer algo i que quan puc fer-ho, no tingui ganes. Escolta, no. La veritat és que la culpa aquesta vegada no és meva. No pot aparèixer una oportunitat com aquesta un dijous vint-i-quatre hores després de la millor tarda que es recorda en molt temps. Però, anem amb ordre.
Aquesta és la segona entrada que faig en català sense traducció. Sí, estic prenent el gust de fer-ho així. Molta gent sap que jo —encara que no ho sembli—, sóc millor expressant els meus sentiments si ho faig en català. I si són coses espinoses, millor.
Ahir a la tarda, Paula ho va viure (de nou) de ple. Vaig tornar a parlar amb Mati, un amic gallec amb qui feia cinc anys que no em parlava. Va ser curiós. Em va preguntar pel meu darrer rotllo. Sí. Podeu imaginar-vos qui és. Imagineu la meva cara. Estrambòtica. Em va dir moltes més coses que no cal explicar, totes bones i amb les quals em va pujar (encara més) l'autoestima.
Vaig agafar l'Instagram i ho vaig viure. No podia deixar de descobrir noves coses. Duc és una còpia d'un original sense gràcia i sense coco. Duc no m'agrada. Em sento per fer un examen (aprovat, és clar!). Miro. Primera fila. Qui és? Déu. Que ha baixat a nou perquè probablement ser tan perfecte feia mal a la cara. Oh… Visca l'ambigüitat! A l'Álvaro i a mi ens agrada tant l'ambigüitat que no descartem un intercanvi de xicotes. I evidentment, jo sé qui sortirà perdent.
No sé ben bé la traducció al català del cognom d'aquell paio que li cantava al seu cotxe (mi carro me lo robaron). Escombrer? Acceptem-ho doncs. Jo trobo molt a faltar que em diguin pequeño, que m'abracin, que em cantin, que hi hagi una tensió sexual mai resolta sempre des dels riures. Trobo a faltar els vespres al Toboso amb la meva Dulcinea. Sí. Trobo a faltar quan maig era maig. Ara maig són exàmens d'estudiar, abans de viure.
I clar, si em fa ullets un clon d'allò que trobo a faltar pues… Adéu. Mullo més que parlant portuguès amb la Núria. L'he trobat! Já! 7.5 a la millor copia d'algú incopiable. Ai. Tanco els ulls i només veig aquells ulls amb els nervis pre-examen. Vols una abraçada? Perquè jo tinc moltes per donar-te, tinc moltes històries amb les quals no voldries tenir Wattpad i sobretot, tinc experiència amb l'hípica. Pots preguntar-ho.
I entre els 20 de pèls vermells, Mati, Escombrer, Duc… Home, la tarda del dimecres tenia algo. I clar. Arriba el dijous i… buf. Bajona. I clar, jo em pregunto: què polles vols? Vull el que estic a punt de fer tot i no tenir ganes, però tenint ganes. Perquè fa mesos que faig segons quines coses sense ganes. I home, canviar sempre és positiu (o eso dicen). El cas és que tinc Todo, però especialment tinc Pereza. O sigui, una puta merda. Pròxim tren: cinc minuts. De puta mare, desaprofitem! Bona tarda a tothom, i sort.
1- Horrible. És horrible. Ho he tornat a mirar. Crec que és la sisena vegada que ho veig. Segueixo sense entendre què ha pogut passar. Això no és el deliciós manjar que jo tant aspirava assaborir. Val que he canviat jo, que el meu prisma de veure-ho ha canviat molt, però... és que és horrible. Se'ns en va. Preparin el desfibril·lador, que se'ns en va.
En un intent desesperat de buscar-li un per què a tantes i tantes incògnites, em vaig acabar decantant (i acabo de tenir un déjà vu) per pensar que m'atreia el risc. M'atreia lo prohibit. M'atreia l'inaccessible. Perquè durant molt temps tot va ser inaccessible. Hi havia coses que, per unes coses o per unes altres, passaven 365 dies de l'any (incloses ones de calor) amagades. Si jo les treia a la llum, era per menjar-me-les. Tal qual. Em costava molt treure-les, sí. I em va estar costant tota una vida. Però quan sortien a la llum les sentia meves. Era l'únic que tenia accés a allò que, ¡ojo! era un tresor. L'era. Cura, meticulosament preparat, just en proporció, deliciós en sabor...
Ara les coses han canviat. Per primera vegada (tercera per a mi) tinc a veure com el que a mi em costava crits, sang, suor i mai llàgrimes surt a la llum ara amb total parsimònia. I, a sobre, ja no és el que era. És com un arbre de fulla caduca a l'hivern. Veus que falta alguna cosa. Que falten cures. Que falta algú que estigui perfectament capacitat per podar les branques velles. Ai. Quina pena. Quina deixadesa. Vaig tocar el cel, per descomptat, i ningú més podrà dir el mateix. Anys de llàgrimes alienes van valer la pena. La meva missió aquí ha acabat. I sí, el treball està fet.
2- Tres de la tarda en rigorós ordre invers. Set, set i mitja i nou i mitja. Les seves xarxes socials. Descobriments. Captures. Ai. Sempre que trobo alguna cosa així m'adono de lo fràgils que som: la nostra empremta digital a les xarxes socials està tan descontrolada, que és impossible (i insisteixo, impossible) controlar el que circula sobre nosaltres. Fins al punt de poder-ho trobar tot sabent buscar bé. Molt bé.
Una mirada es creua amb els meus ulls de nervis abans d'un examen. Es dóna la volta. Torna a mirar. Sap qui sóc. M'idolatra, creu que encara que repeteixi trec deus i sóc intel·ligent. Riu molt, amb carisma. És curiós. Em recorda a algú...
3- Trobo molt a faltar a algú que (per enllaçar tota l'entrada) el que tenia, ho tenia bé. I tampoc ho ensenyava, entesos, però a veure... si ho feia estava cuidat i perfecte. Els que no entenguin la revolada d'avui són idiotes. En aquesta vida...
Trobo a faltar moltes coses: cantar, ballar, tontear al cap i a la fi. Mai he tornat a trobar a ningú que em tregui els somriures més sincers de la meva vida. De debò us ho dic. Mira que ens vèiem poc per al meu gust, però tela. En aquest blog fa molt que no s'escriuen entrades monogràfiques i... jo. Porto massa sense pillar-me. Estic començant a replantejar-me la meva asexualitat. Oh, ¡vaya! Tant en comú que espanta.
4- Com a resum de la setmana podem dir que m'han enxampat. Sí. Amb el carret del gelat. No diré ni qui ni quin lloc que no és alguna cosa que interessi, però la frase "així que aquesta és la teva estratègia, portar a les teves preses a la teva habitació?" passa a la puta història. El retorn de Mati. Un me matas, jo. El matí del florecer de la primavera. Que tinguin raó els ignorants!
La veritat és que no entenc molt bé la meva vida. Sí. Sincerament ho dic. És que, a veure, no és possible que tingui durant molt messos ganes de fer algo i que quan puc fer-ho, no tingui ganes. Escolta, no. La veritat és que la culpa aquesta vegada no és meva. No pot aparèixer una oportunitat com aquesta un dijous vint-i-quatre hores després de la millor tarda que es recorda en molt temps. Però, anem amb ordre.
Aquesta és la segona entrada que faig en català sense traducció. Sí, estic prenent el gust de fer-ho així. Molta gent sap que jo —encara que no ho sembli—, sóc millor expressant els meus sentiments si ho faig en català. I si són coses espinoses, millor.
Ahir a la tarda, Paula ho va viure (de nou) de ple. Vaig tornar a parlar amb Mati, un amic gallec amb qui feia cinc anys que no em parlava. Va ser curiós. Em va preguntar pel meu darrer rotllo. Sí. Podeu imaginar-vos qui és. Imagineu la meva cara. Estrambòtica. Em va dir moltes més coses que no cal explicar, totes bones i amb les quals em va pujar (encara més) l'autoestima.
Vaig agafar l'Instagram i ho vaig viure. No podia deixar de descobrir noves coses. Duc és una còpia d'un original sense gràcia i sense coco. Duc no m'agrada. Em sento per fer un examen (aprovat, és clar!). Miro. Primera fila. Qui és? Déu. Que ha baixat a nou perquè probablement ser tan perfecte feia mal a la cara. Oh… Visca l'ambigüitat! A l'Álvaro i a mi ens agrada tant l'ambigüitat que no descartem un intercanvi de xicotes. I evidentment, jo sé qui sortirà perdent.
No sé ben bé la traducció al català del cognom d'aquell paio que li cantava al seu cotxe (mi carro me lo robaron). Escombrer? Acceptem-ho doncs. Jo trobo molt a faltar que em diguin pequeño, que m'abracin, que em cantin, que hi hagi una tensió sexual mai resolta sempre des dels riures. Trobo a faltar els vespres al Toboso amb la meva Dulcinea. Sí. Trobo a faltar quan maig era maig. Ara maig són exàmens d'estudiar, abans de viure.
I clar, si em fa ullets un clon d'allò que trobo a faltar pues… Adéu. Mullo més que parlant portuguès amb la Núria. L'he trobat! Já! 7.5 a la millor copia d'algú incopiable. Ai. Tanco els ulls i només veig aquells ulls amb els nervis pre-examen. Vols una abraçada? Perquè jo tinc moltes per donar-te, tinc moltes històries amb les quals no voldries tenir Wattpad i sobretot, tinc experiència amb l'hípica. Pots preguntar-ho.
I entre els 20 de pèls vermells, Mati, Escombrer, Duc… Home, la tarda del dimecres tenia algo. I clar. Arriba el dijous i… buf. Bajona. I clar, jo em pregunto: què polles vols? Vull el que estic a punt de fer tot i no tenir ganes, però tenint ganes. Perquè fa mesos que faig segons quines coses sense ganes. I home, canviar sempre és positiu (o eso dicen). El cas és que tinc Todo, però especialment tinc Pereza. O sigui, una puta merda. Pròxim tren: cinc minuts. De puta mare, desaprofitem! Bona tarda a tothom, i sort.
| Siguiente entrada: "Genoll", un absurdo reencuentro en Alvarado. Anterior entrada: "Ámbar", el banco de General Ricardos en el último día de clase. |
